“La princeseta de les bombolles”, del meu llibre “Grans Èxits”.

   Hi havia una vegada una princeseta molt bonica que tenia una veu dolça i harmoniosa com una campana de cristall. Com que era tan preciosa com el sol quan surt després de tot un dia de pluja, els seus pares en van estar d’allò més contents, però, tot just acabada de néixer, va començar a plorar, com fa tothom, i li van dir:

   -Calla, nena, calla, que et poses al cap!

   I ella va haver de callar.

   Des d’aquell dia, sempre va procurar parlar molt baixet, per no molestar, i les primeres paraules que va dir no les va sentir ningú.

   Ben aviat va descobrir que hi havia altres maneres de dir les coses, i es va posar a cantar amb una veu tan melosa com la dels àngels que toquen l’arpa ben asseguts als núvols, però amb prou feines començava una cançó que ja havia de tornar a sentir:

   -Calla, nena, calla, quin mal de cap! 

   I se n’havia d’anar amb la música a una altra banda.

   On podria cantar, que no li diguessin res? Ho va provar al llindar de les portes, sota l’escala, dins la xemeneia, a la caseta del gos, a les habitacions més fosques, als racons plens de pols i teranyines on feia anys que no hi passava ni una escombra. Però quan començava a cantar, sempre venia algú corrent no se sap d’on tapant-se les orelles amb totes dues mans i li deia:

   -Calla, nena, que se’t sent de l’altra punta de castell!

   I llavors la princeseta, tota moixa, se n’anava al jardí i, quan li semblava que havia trobat un caminal tan ple de gatoses, bardisses i matolls que era impossible que hi passés ningú, tornava a cantar la cançó des d’allà on l’havia deixada. Però encara no havia acabat ni una estrofa que s’havia d’encarar amb el nas vermell del jardiner, que la renyava:

   -És que no pots cantar a casa teva? Per què has de venir precisament aquí a eixordar-me amb els teus brams?

   I, ja podia agafar-s’ho rient com plorant, no tenia cap més remei que tornar a callar, perquè a la gent gran no els agrada que els portin la contrària.

   Finalment, va deixar de parlar i de cantar i no hi havia manera que obrís la boca ni per fer un badall, com si l’hi haguessin cosida, i tant el rei com la reina, els criats, les cambreres, els gentilhomes de cambra, el metge de capçalera, el camarlenc i el majordom major de palau, lluny de preocupar-se’n, s’hi van acabar acostumant. La cuinera, una dona grassa i malcarada, fins i tot va tenir la barra de dir:

   -Val més així, quin descans!

   I tothom es va oblidar que la princeseta algun cop havia parlat i era com si no existís, perquè passava els dies caminant pel bosc i, tant si feia fred com calor, tant si hi tocava el sol com si hi havia una boira d’aquelles que no et veus ni la punta de les sabates, ella caminava i caminava i ningú no sabia on es ficava ni què se l’hi devia haver perdut, entre els arbres.

   Però encara que us penseu que sí, allà tampoc no cantava ni parlava sola, sinó que s’asseia al costat d’un estany i es posava a fer bombolles, i dins les bombolles hi havia la seva veu. Totes les bombolles, petites com pèsols o grosses com bous, transparents, vermelles, blaves, grogues i de tots colors anaven sortint, l’una darrere l’altra, d’una forquilleta d’or que la nena sucava en una tasseta de porcellana plena d’aigua i sabó, i així li passaven les hores que ni se n’adonava.

   Els pagesos de la contrada van anar a queixar-se al senyor rei, i li van dir que estaven tips de trobar-se bombolles pertot arreu, a les espigues de blat acabat de segar, dins la galleda de llet acabada de munyir o al plat de sopes que tenien a taula. I la princeseta se’n va haver d’anar cada cop més lluny, més lluny i més lluny, fins que es va perdre i ja no va saber tornar. I per molt que plorés i es lamentés que no tenia casa, no li va servir de res, de manera que va deixar de somicar i va continuar fent bombolles amb la forquilleta d’or.

 

   Un vespre va fer cap en aquell bosc un príncep que havia deixat enrere totes les seves riqueses, terres i criats per anar a córrer món, perquè tenia al cor un neguit que no el deixava viure i tant li era una cosa com una altra. El fred de la nit i la solitud dels camins li havien fet enyorar més d’un cop casa seva, però n’era tan lluny que va resoldre continuar, encara que ja no es recordés de què l’havia fet marxar del seu castell, mireu si n’era, de despistat. Però a més de despistat era un desastre perquè, cosa que tocava, cosa que esguerrava. Tenia tan poca traça que, des del primer dia, el seu cavall anava coix, perquè se li havia torçat una pota, i el violí que duia estava tot desafinat. I com més el volia afinar, més se li desafinava i, quan el tocava, feia uns garranyics esgarrifosos, i al capdavall se li van trencar totes les cordes i ja no el va poder tocar. I va continuar caminant amb el cavall coix, el violí sense cordes i sense saber cap on anava ni per què, fins que va arribar al bosc de la princesa i, com que ja es feia fosc, es va posar a dormir.

   L’endemà, en despertar-se, el príncep es va trobar el cavall ben sa i eixerit, corrent entre els arbres, i el violí amb unes cordes com or filat i tan afinat que semblava que hi cantessin els àngels. Es va posar a tocar-lo i, amb les primeres notes, com un esbart d’ocells o una pluja de colors, van aparèixer tot de bombolles que, quan esclataven, feien sentir una veu dolça i harmoniosa com una campana de cristall. Quin prodigi era aquell? El príncep es va pensar que somiava però, per si de cas, va agafar el cavall i va començar a seguir les bombolles màgiques. Però com més corria ell, més s’allunyaven les bombolles, i el príncep, amb l’afany que tenia per veure d’on venien, va fer trotar el cavall com si anessin camps a través, fins que el pobre animal va ensopegar amb una arrel, va tornar a quedar coix i, com que, corrent, corrent, s’havia fet fosc un altre cop, se’n van haver d’anar a dormir. I el mateix li va succeir durant qui sap quants dies.

   El príncep es passava les nits gemegant i sospirant com un odre ple d’aire, i no podia dormir fins que no se n’anava la lluna del cel. Llavors sortia la princeseta del seu amagatall, amb herbes remeieres curava la pota del cavall que les males mans del príncep havien desmanegat i tensava al violí els quatre cabells més llargs i daurats que tenia a la cabellera. I el príncep, cada matí, en llevar-se, es trobava el cavall sa i el violí adobat i empaitava les bombolles fins que era molt lluny d’on havia sortit i no hi tornava fins que ja era negra nit, amb el cavall coix i les cordes del violí trencades.

   Una nit, el príncep va sentir que, des d’un arbre, algú el cridava:

   -Tu, tu. Tu, tu. Tu, tu.

   Es va aixecar i, a la branca d’un avet, hi va veure un mussol que el mirava amb uns ulls així de grossos.

   -Que parles amb mi? -va dir el príncep.

   -Tu, tu -va repetir el mussol-, de dia corres massa i de nit no pares atenció, tu, tu, quan se’n vagi la lluna, obre bé els ulls.

   I així ho va fer. Quan la lluna es va amagar i el fred era més viu, el príncep, que feia veure que dormia, va obrir una mica els ulls i va veure una princeseta preciosa curant-li el cavall i deixant-li el violí com si fos nou. La princesa, en sentir-se descoberta, volia arrencar a córrer, però el príncep li va dir:

   -No tinguis por de mi, oi que ets tu, qui fa cantar les bombolles?

   La nena va fer que sí amb el cap, però no deia res. Tots dos tenien les galtes vermelles del fred, però igualment haurien envermellit, en veure’s. Al príncep no li sortien les paraules i la princesa no parlava.

   -Tu, tu -va dir el mussol-, espavila’t, que el conte s’acaba.

   -Si tu ets bona per a mi, jo seré bo per a tu -va dir el príncep.

   -Si tu ets bo per a mi, jo seré bona per a tu -li va contestar la princesa, i ho va dir en una veu tan clara que l’altre el va sentir.

   I estaven tan feliços i contents que es van posar a ballar. El príncep tocava el violí i la princesa cantava amb la seva veu dolça i harmoniosa com una campana de cristall, perquè ara no hi havia ningú que la fes callar. I, si no han parat, és que encara canten i ballen.

   I el mussol va fer tu-tu, i la mallerenga, ti-ti-tu.

 

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *